Los Guardianes

Somos los guardianes. Los guardianes de la Tierra interior. Bueno, no es así, realmente.

Somos los guardianes de la misma roca. La roca en sí, luz interna. Circulación luminosa de sus propias venas rocosas.

Filamentos por los que pasa la luz. Solo brillante para el que la ve. 

Luz titilante, envuelta en oscuridad.

Caverna profunda, megalito hacia el cielo, roca firme.

Voluntad celestial y terráquea.

Millones de siglos para formar paso a paso la trama de la vida rocosa,

la vena surgente que da luz, vida, calor, humedad, silencio, oscuridad.

Sabiduría.

-----------------

-Acuarel·la en papel mojado

El planeta Solaroig

Haviem deixat la nau, a 2 hores de camí, quan ens vam trobar aquell pic davant nostre.
Punxegut, d'arestes eren ben afilades, o això em semblava a mí.
Aquella punta des d'aquí semblava que toqués al Sol Jupiterius, tan vermell en aquella època de l'any.  Vermell i groc al mateix temps, que donaven un toc ataronjat a les montanyes, a la sorra...

Això és el que més m'atreia d'aquest planeta i d'aquesta época. Crec que la Maragda no ho entenia encara, sort que confiava en mí, tot i que últimament, no sé, pressentia un cert dubte cap a mí.

Jo li deia, -Maragda-, hi estarem sols, en el vell planeta; en aquesta època de l'any, no hi trobarem ningú, m'entens?, ningú.
Ningú, camina ja per entre aquestes terres rogenques, de sorra ataronjada, cremada per Jupiterius, el planeta més càlid del sistema solar de Mercuri. Els Ristris, fa temps que van deixar aquest planeta. Quan ja acabaren amb ell, quan el van deixar buit de tota vida...bé, de la vida que ells coneixien, es clar...

Però val més així!. Val més que creiessin, que ja no havia possibilitat de més vides o d'altres vides diferents a les d'ells.
Els Ristris eren una espècie semblant a la humana que havia hagut, si recordes Maragda, al planeta Terra. Recordes quan a l'escola ens ensenyaven "Història Galàctica"? 
Ens mostraven la vida d'altres planetes i altres vides. La Història Galàctica sempre ha estat la meva assignatura  preferida.

Doncs els Ristris, eren una espècie versamblant a aquella espècie humana. Una espècie poc intel·ligent!. Fixa't que es creien els únics sers vius de la galaxia, com a molt, cercàven vida però que s'assemblés a ells!!!,
Quina ignorància!, quina egolatría!!!

Però això s'ha acabat aqui Maragda. Ara, tu i jo podem començar a repoblar lentament aquest planeta, el Solaroig. Les altíssimes temperatures ens ajudaràn.
Només els pocs insectes que hi deixarem, podran fer vida, i alhora seràn els que ens alimentaran. Caminaran damunt del nostre llit, hi faràn niu dins nostre. Els darem calor o humitat, frescor i resguard del foc ventós.

Nosaltres, Maragda, granet de sorra i granet de sorra, formem part conjuntament amb d'altres granets de sorra d'aquesta gran i enorme terra rogenca, groguenca i ataronjada. D'aquesta montanya punxeguda i aquí ens hi quedarem!.

----------------

-Pintura a l'aquare·la sobre paper mutllat, feta per mí.
-Narració breu de ciència ficció, escrita per mí.

RojoSol

Sol de fuego, Jupiterius, siglo XXXI, año 4590, desierto del Maris Mortis.

La intensidad de este sol de fuego, llamado Jupiterius, deshace la tierra salítrica del Mar Mortis. Su afluencia energética alcanza temperaturas de hasta 76º Centígrados de la escala de Sunnis. 
Las pocas montañas que quedan en ese mar salado, son tranformadas por el Sol, en sales cristalinas y verdosas. Los pocos animales que pueden vivir, parecen lenguas, filamentos rectangulares que pueden resistir la abrasión de la sal y del fuego solaris.
Todavía quedan algunos montículos azules, que pronto, quizás en unos 6 meses, pasarán a ser ese mar verdoso, cristalino y al final una arenisca donde quedarán petrificados los pocos peces que se resisten a morir.

Es una tierra semi muerta, en este paraje solárico.

                      (Fragmento, extraído del libro: "Narraciones extraordinarias", de la saga, Ciencia Ficción, siglo XXXI,) por Laura Lorente.